Jocs Florals 2021 | Guanyador 4t d’ESO – Prosa: El soroll

33 views

Fa deu anys, a Mèxic, es deia que d’una mina abandonada es percebia un so esgarrifós que podia eriçar-te els pèls del cos en escoltar-lo. Era un soroll estrident, com si es tractés d’una màquina espatllada. Procedia d’una mina de ferro antiga d’una vella companyia de cotxes, però van acabar trobant una sorpresa molt grata per a tots els treballadors. La mina estava plena de gemmes i pedres precioses de gran valor. Gràcies a aquest jaciment, va florir un poble al seu voltant que va anar creixent a poc a poc. Però tal com la fama del poble va arribar al seu punt més àlgid, va caure en picat. Les llegendes urbanes van fer que el terror s’apoderés dels carrers, i així, els habitants de Líchita es van anar anant un a un. Les llegendes deien que un monstre vivia en les profunditats de la mina custodiant el tresor ocult. El declivi va ser tan brusc en l’economia de Líchita que va fer que la mina tanqués i que els terrenys es convertissin en els més barats de tot Mèxic. Gent de tot el país va venir a comprar terres per construir les seves cases i complir el seu somni de començar nova vida.

Però els sorolls de la mina seguien sorgint i seguien atemorint els habitants de la vila. Per aquesta raó, dos curiosos vilatans van voler anar a explorar la mina per assegurar-se que els seus familiars i ells estarien fora de perill al poble.

També tenien curiositat de veure que cap a aquest so, ja que a les nits el soroll era desesperant i no els deixava dormir. Així que un matí assolellat es van preparar per fer una expedició a la mina.

Només entrar van començar a sentir una olor desagradable que emanava de l’interior de la mina. No sabien que era, però feia que els seus ulls ploressin. Les parets de la mina estaven pintades amb frases de colors vermells i grocs. En algunes posava “cova encantada” o hi havia altres de “mina tancada, si us plau, si vols viure, no entris”, però totes aquestes frases d’advertència no van ser suficients per frenar als curiosos habitants.

Després de caminar deu minuts en línia recta, es van trobar amb un encreuament de dos camins, ¿esquerra o dreta? Quin seria el camí que els portaria fins al soroll. Just en aquest moment, com si algú pogués llegir els seus pensaments, va començar a escoltar-se al lluny un so. Però no era el so que estaven acostumats a escoltar, era com una mena de melodia de fira estranya que anava augmentant de volum per cada minut.

En aquest moment, els dos exploradors es van mirar, estaven dubtosos de seguir caminant o tornar, en els pensaments dels homes van començar a rondar idees com, “Hauríem d’haver fet cas de les indicacions i no entrar?, i si és veritat que hi ha un monstre i hauríem de parar”. Va ser en aquest moment quan un d’ells va començar a parlar. Deia que hauria estat millor portar més gent a l’exploració i que seguien a temps de tornar per a reforços. L’altre home es va negar a tornar, deia que estaven molt a prop i que ja sabien d’on provenia el soroll. Aquest argument va acabar de convincent l’home més espantat -i més jove- i tot seguit van continuar caminant.

La cançó de fira cada vegada s’escoltava més forta, fins i tot arribava a molestar les oïdes dels dos homes. Més d’una vegada van haver de parar per descansar i distreure, havien de parar la melodia com més aviat o acabarien per tornar-se bojos.

Vint metres després el terreny va començar a canviar, durant tot el trajecte el camí havia estat recte, amb alguns revolts. Però ara el camí anava costa avall i era molt difícil seguir caminant, el sòl era relliscós i fins i tot de vegades havien d’ajupir-se per no donar-se amb el sostre i caure, això suposaria sortir rodant fins al fons de l’abisme. Cada vegada que baixaven més, el camí es feia més fosc i tenebrós. No vol dir que abans no estigués fosc ni molt menys, sinó que ara era com si les llanternes fins i tot brillessin menys i com si una boira els estigués envoltant. Feia cada cop més calor i alguna vegada semblava que veia al·lucinacions. Si es girava molt sobtat cap enrere podia veure com una ombra s’ocultava en les esquenes. Cada vegada els costava respirar més i fins i tot de tant en tant hi havia despreniments de les roques del sostre.

Una d’elles va caure just a sobre de la cama d’un dels homes. El crit va sonar tan fort que va fer que caiguessin més pedres dels voltants.

En aquest instant va ser quan la música es va parar, semblava com si s’hagués espantat el mateix monstre del gemec que havia deixat anar el seu company.

La ferida no era tan greu, només tenia un blau i se li començava a posar la cama d’un to més fosc per la part del cop, així i tot, van poder seguir amb el ritme que portaven.

Alhora que van reprendre la marxa, la música va tornar a començar des de zero. Va començar a sonar al principi baix, però després es va tornar més insuportable.

Van anar fent parades a la llargada del trajecte, ja que el noi més jove no podia anar tan de pressa i de vegades es topava o queia. En una d’aquestes parades per descansar, va sorgir el tema novament de tornar enrere, aquesta vegada no hi havia argument que fes canviar d’opinió al noi. Fins i tot esmento que, si no tornaven junts, el mateix se n’aniria sol. L’home va intentar calmar al noi, però no entrava en raó. Va ser en aquest instant quan van veure una llum a la fi del túnel. Una llum tènue i càlida que incitava als seus cossos perquè s’acostessin, com les llums mata arnes aquesta llum atreia els dos nois tant, que fins i tot van parar de parlar i seguir caminant.

Després d’estar caminant una altra mitja hora més, van arribar a una caverna. L’àrea estava plena d’estalactites, estalagmites i un llac d’aigua cristal·lina amb una cascada. Semblava que aquesta part de la cova brillés per si sola, a les parets hi havia parts de pedres precioses sobresortint, de robins a safirs, d’ametistes a maragda. Els homes no podien creure el que estaven veient, havien de ser rics. Ràpidament van començar nerviosos per l’eufòria a repartir- se els guanys, van dir que es quedarien la meitat de tot i que un quart de diners de cada un ho invertirien a pagar a un grup d’investigadors perquè exploressin la cova i trobessin el soroll. Ja no notaven la música, s’havien acostumat tant a escoltar-la que era com si per a ells no sonés. Estaven tan distrets en aquest instant que no van veure l’objecte fins que van començar a mirar tota la caverna per veure quantes gemmes hi havia. Enmig del llac d’aigua, sobresortia un illot fet de roques llises que tenia un objecte a sobre. Des d’on eren, no podien veure-ho, però podien distingir uns colors grocs brillants i platejats. Podria ser un objecte fet d’or? Davant aquesta idea no es podien negar a veure què era, així que van començar a buscar la manera d’arribar fins a la petita illa.

En una cantonada de l’estany hi havia un vell pont prou resistent per aguantar el pes de dues persones. Estava fet de fusta fosca una mica podrida, però no els quedaven més opcions. No sabien quanta profunditat obria al llac ni ho volien esbrinar així que van passar d’un en un pel pont.

Van creuar sense problemes pel pont fins a l’illot que va resultar ser més gran del que es veia des de lluny. Però quan van començar a caminar, l’home més gran va notar alguna cosa estranya, alguna cosa anava malament. Cada pas que donava se sentia més frustrat i fins i tot arribava a pensar que no avançava. L’explorador havia pensat que per les dimensions de l’illot trigarien a arribar al mig en un minut, dos si el seu company es topava. Cada pas que donaven, l’illa s’anava fent més gran. Era com si fos una cinta de córrer, però en comptes de ser tota l’estona igual de llarga, s’anava engrandint. Però, ja no podia pensar, estava esgotat del trajecte, havia perdut la noció del temps i cada vegada el seu cos se sentia més adolorit i cansat. Al seu company semblava més afectat, tremolava i ja no parlava. Tenia la cara pàl·lida i movia els dits com si estigués nerviós per alguna cosa.

Finalment van arribar al medi i el que es van trobar no va ser el que esperava cap dels dos. L’objecte era un petit tocadiscs d’or i fusta que semblava ser el que produïa en tot moment la música. Però, com podia ser que sonés sol enmig de la nit? Havia d’haver-hi algú que els estigués gastant una broma o fins i tot que estigués fent pensar a la gent que hi havia un monstre a la mina per quedar-se amb totes les gemmes.

En aquest mateix moment la música va parar i es van començar a escoltar estrofes de cançons antigues molt conegudes, era com si s’intentés comunicar. L’home va començar a escoltar les cançons atentament. Per la seva por, el que deia la màquina era “you will not come out alive”. L’home va agafar al noi i van sortir corrent.

En aquest precís instant que van començar a córrer, el temor més gran de l’explorador va passar. El seu company estava exhaust i no podia córrer i per al sobre, caminava a batzegades.

Va ser llavors quan la màquina va reprendre la cançó. Era la mateixa melodia, però aquest cop emetia sons estridents que perforaven les orelles. El seu company, a dos metres d’ell, va començar a cridar i a tremolar. De les seves oïdes va començar a caure sang i en un dels seus tremolors va caure a terra. Li feia mal tot el cos, tant, que va començar a estirar de les orelles i a suplicar perquè la música parés. L’home es va acostar al company per ajudar-lo, però aquest ja no semblava ser el mateix, havia parat de moure i es podia veure que deia una cosa que no podia arribar a apreciar. En intentar aixecar al seu amic, aquest el va tirar a terra i amb una pedra va començar a intentar donar-li al cap. Com a mesura de defensa va empènyer al seu company, que ara li començava a sortir sang dels ulls i del nas. Tenia els ulls negres com la nit i no distingia les seves pupil·les.

L’home va començar a córrer sense èxit, no volia barallar amb el seu amic, però sabia que ell no faria el mateix. De cop, va perdre de vista al noi que, per a sorpresa d’ell es va abalançar damunt seva des del sostre. Aquest cop No va tenir temps de pensar i això va fer que “allò” li clavés un cop amb la pedra al cap. L’explorador va començar a sentir un dolor molt fort en el seu cap i noto que se li ennuvolava la vista. Va ser llavors quan instintivament va començar a forcejar per la seva vida. En un d’aquests forcejaments el company, que tenia la pedra, es va donar a si mateix amb ella i va caure a terra fent que es donés amb una pedra que hi havia a terra en forma de bec. En caure es va sentir un “crac”. Del seu cos va començar a sortir una substància negra que semblava sang, però ja coagulada. L’home atordit i espantat, no podia creure el que havia fet, havia matat al seu millor amic. Havia d’escapar d’aquest lloc.

Se’n va anar corrent cap al pont sense mirar enrere per por del que pogués passar. En el moment que va arribar al pont va sentir una barreja d’alleujament i tristesa que no podia descriure, però totes aquestes emocions van acabar quan de cop, va començar a sentir una veu darrere seu. Darrere hi havia una ombra amb forma humana que va començar a vindre cap a ell. El noi va intentar escapar, però cada cop estava més lluny del pont. Just quan es començava a acostar va sentir com si algú l’agarres de l’esquena i li donés un cop al cap que el va deixar inconscient.

Va despertar al costat del pont, ràpidament va buscar l’ombra, però no hi era. Tranquil, va començar a creuar el pont. Mentre creuava va notar alguna cosa freda pel costat dret del cap. Es va dur la mà on notava el líquid per assegurar- se que no havia patit ferides en la baralla i va ser llavors quan es va adonar que de la seva orella queia sang.

Fet per: Cavaller escarlata / Pol Espinal | Premi 4t d’ESO Prosa

close

El més recent