Jocs Florals 2021 | Guanyadora 2n d’ESO – Prosa: La foscor

91 views

La foscor m’envoltava.

–On estic? Em preguntava. De sobte vaig notar la brisa a la cara i les fulles als peus. Estava al bosc, però, que hi feia allà? Em vaig aixecar poc a poc, em notava cansada.

Vaig mirar al voltat, tot eren arbres, estava en un bosc, dens i fosc. Vaig començar a pensar intentant recordar quins fets havien ocorregut perquè acabes tirada al mig del bosc. Em vaig posar a caminar però poc a poc es feia fosc i necessitava un lloc per refugiar-me de les tenebres de la nit. Em vaig trobar amb un camí, tota emocionada el vaig seguir amb l’esperança de poder veure una carretera o un cotxe.

Vaig parar en sec. Que es això que veia?, no podia ser…Un hotel amb el nom de Spiderweeb, era gegant, jo diria uns 10 pisos. Quina sort havia tingut! Vaig entrar tan ràpid com podia la porta va fer un soroll com els que fan a les pel·lícules de terror.

Però tot va fer un gir inesperat….Em vaig espantar al veure el que hi havia dins….no era un hotel. Però que era? El que hi havia era realment espantós….eren fileres i fileres de quadros, però no els típics quadros amb paisatges bonics o flors, sinó, amb cares deformades casi monstruoses, alguns fins i tot no tenien cara nomes es veia la pell però ni ulls ni boca ni nas, en canvi algunes cares tenien el coll d’allò mes alt com el de una girafa i algunes cares feien expressions terrorífiques amb ulls, boca i nas distorsionat. De sobte una finestra es va trencar. Vaig cridar, però vaig pensar que no era res després de tot era un refugi on em podia quedar una nit. Vaig endinsar-me en aquell “Hotel” i vaig trobar un matalàs al terra amb un llum al costat, vaig decidir adormir-me allà, i així ho vaig fer.

Les tres del mati. Em llevo. No puc dormir, que em passa? De sobte uns cascada de memòries em van venir al cap. M’encordava del que m’havia passat. Estava amb els

meus amics, caminant pel bosc per trobar uns salts d’aigua, estàvem rient i jugant però de sobte vam escoltar una cosa que ens cridava des de les nostres espatlles, no era ven be un el crit de una persona, era massa greu. Ens vam alertar i vam començar a corre direcció contraria cap a on venia el crit. Vaig caure i vaig topar amb una roca al cap, vaig caure inconscient. I aquí es quan em vaig aixecar del terra i va començar tot això.

No vaig poder dormir mes. El cap em donava voltes pensant en que els hi havia passat als meus amics, i en que era aquella veu que ens cridava. Vaig començar a plorar desesperada per saber que havia passat, de tan cansada que estava me’n vaig anar a dormir de nou.

Al següent mati quan em vaig llevar vaig córrer cap a l’entrada per sortir de aquell lloc tan ràpid com possible, volia saber que havia passat, volia tornar a casa. Però, el cor se’m va enfonsar. Les fileres de quadros, eren finestres, aquelles cares que em miraven ahir a la nit, eren reals. Vaig sortir d’aquella casa immediatament cridant, estava corrent i corrents pel bosc sense sentit de direcció. Em vaig parar, el mon donava voltes al meu voltant, em vaig caure al terra i del terror vaig començar a plorar. De sobte, una veu cridava el meu nom

– Agàpi, Agàpi!

No podia ser, semblava la veu de la mare, però no podia ser, ella era morta. Vaig veure a una dona corrents cap a mi, no podia ser, era ella!

–Mare, mare! -li cridava amb llàgrimes als ulls. Em va abraçar amb amor i em repetia

–Escolta’m escolta’m! -li vaig preguntar que passava, em va respondre amb seriositat.

–No tornis a entrar allà en la teva vida!, gairebé em dones un infart, que no sabies a on estaves?, has tingut un altre episodi?, estàs be?

– Episodi? De que parles mare?

De sobte la mare va començar a desaparèixer era com si s’evaporés no ho entenia, era tan real, estava allà.

-Mare mareee!

Vaig cridar amb desesperació, tot es feia fosc, fosc i mes fosc, no veia res. Em vaig despertar de un sospir estava en un llit, hi havia una persona al costat, pare? Era el meu pare, però, a on estava? El pare em va fer una acaricia a la cara i em repetia, a estàs be, ja estàs aquí…. Li vaig preguntar que m’havia passat i el meu pare em va indicar que mires el cap a l’altre costat però no hi havia res….Vaig tornar a mirar cap al meu pare però ja no era el meu pare, era una mena de monstre com el que havia vist al quadre, papa! Vaig cridar amb desesperació, tot es feia fosc, fosc i mes fosc, no veia res.

Em vaig despertar d’un salt, la suor freda em baixava per la cara, tornava a estar a la casa dels quadros, tenia por, molta por. Vaig començar a cridar, el sostre tremolava del meu crit, però vaig decidir confrontar les monstruositats. Vaig plantar-me en mig de les fileres de finestres, les cares em miraven amb terror. Vaig intentar obrir la porta de nou però no s’obria. Vaig mirar cap a una cara però ara el rostre ja no em feia por….em feia pena. Em vaig donar conte….eren els meus records i traumes, empaquetats en cares monstruoses. Per exemple la mort de la meva mare era una cara amb un cor substituint el nas, perquè la mare va morir d’un infart. La cara amb el rostre esborrat era la de la meva avia quan ja no em recordava….vaig començar a plorar i a recordar tots els meus records dolents. Però, poc a poc les cares es van anar apropant i quan recordava una, la cara era la de la persona, la mare ja no era una monstre amb un cor al nas, era ella, la avia tornava a tenir cara…poc a poc vaig començar a notar-me millor.

De sobte la porta es va obrir, els meus amics van entrar corrents i em van abraçar, preguntant-me tots el que m’havia passat. Jo arronsada al terra com una boleta els i vaig explicar tot el que havia passat. Tenien cara de confosos i quan vaig mirar al voltant vaig veure que ja no hi eren els quadros, sinó hi havien trossos de fusta, ja no hi era l’hotel de 10 pisos sinó que hi havia una caseta abandonada. Estava massa confosa però els meus amics m’ho van explicar. Resulta que vaig tenir un episodi greu. El meu amic en Filos m’ho va començar a explicar. Resulta que va manar d’excursió els meus amics i jo, el que va passar va ser que vaig escoltar un crit d’una amiga meva perquè es va tallar amb una branca, i em va espantar tant que vaig desconnectar del mon en el que estava i em vaig imaginar aquella veu tan greu. Es veu que vaig començar a córrer i els meus amics em van intentar seguir. Em van perdre de vista, però diuen que s’escoltava com estava parlant sola, la meva amiga Thlípsi em va veure mirant les parets de la casa amb els ulls tancats i cridant mare i pare per tot arreu. Al final em van trobar a la casa abandonada i em van portar a casa. Es van quedar amb mi durant unes hores fins que venir el meu pare, i em va dir que vaig estat a casa tots aquests dies i que nomes vaig estar mirant la paret sense dir res, ell m’intentava “despertar” però no podia, amb confusió el vaig abraçat vaig començat a plorar. Em dic Agàpi i aquesta ha sigut la meva història, la del meu pitjor episodi psicòtic.

Fet per: Wave / Adriana Palomar | Premi 2n d’ESO Prosa

close

El més recent