Jocs Florals 2021 | Guanyadora 3r d’ESO – Prosa: El diari de la Samantha

90 views

8 de març del 2020

Em dic Samantha. I he fet els 19 anys, i no sé exactament perquè, però, la Marta, una de les empleades de la casa, m’ha regalat aquest diari.

Mai he escrit un diari personal, però pel que he vist a les pelis, has d’explicar el teu dia a dia, com et sents, que vols fer… en realitat, això sembla més uns deures que no pas un regal de qualsevol tipus, però la Marta és com una mare per a mi, i com que ha sigut ella qui m’ha donat el diari, doncs he decidí fer cas a la seva recomanació. Per alguna raó serà que ho diu, no?

Soc filla de Nicolas Arthur, multimilionari i propietari de l’empresa d’electrodomèstics N. A. G. La meva mare? Quan jo era només una nena de 7 anys li van detectar càncer de mama. No se’n va sortir, i després de quatre anys de lluita, doncs… Va morir. El meu pare m’ha agut de cuidar tot solet, bé, amb ajuda de 8 empleats i empleades de la casa. En relació a ell no em puc queixar de res; abans de que sortís un Iphone nou, jo ja el tenia, si jo volia sortir amb les amigues, ell em deixava gastar el que volgués i en el cas de que me’n volgués anar de viatge, ell sempre deia que si. Diguem que tenia de tot. En realitat de tot menys el que jo volia. Un pare; estava tan ocupat amb la seva feina i les seves trucades que, amb sort, el veia per casa un cop al dia.

A més, ara resulta que vol que estudi dret. Porto molt de temps demanant-li poder estudiar fotografia, però res. Soc bastant bona amb aquest tema i li ho he demostrat amb algunes de les meves obres. Ell vol que quan acabi la carrera, segueixi a la seva empresa. Però jo vull començar la carrera artística. Es que m’apassiona. Ell no ho vol entendre.

El meu somni és marxar a l’Àfrica durant un parell o tres de mesos. Faria la volta a tot el continent. Així podria mostrar al món la situació de molts països o pobles i de la gana que passen, però també podria fotografiar alguns dels animals més característics del planeta. Hi aniria amb la meva parella, en Jordi. Ell és biòleg i també ho podria passar genial. També he decidit convidar a la meva millor amiga, la Clara i a la seva novia, la Sofia. Seria l’experiència de la meva vida. Ara només em falta convèncer al meu pare. Em costarà molt, però no em penso donar per vençuda.

M’acaba de trucar la Clara. Avui és 8 de març, i teníem pensat anar a la manifestació feminista de Barcelona. Hauré de marxar dintre de res, però avui quan arribi, intentaré convèncer al meu pare per poder fer el meu viatge…

Atentament, Samantha

10 de març del 2020

Aquest matí, m’he despertat bastant enfadada; el pare no va acceptar la idea de no estudiar dret, i encara menys, la idea de marxar a Àfrica. Diguem que és un home una mica antiquat… De fet, porto des de els 12 anys escapant-me de casa el dia de la dona per a poder anar a la manifestació amb la Clara. Ell és bastant masclista i no suporta el fet de que jo vulgui defensar els meus drets. Deu pensar que ja els tinc, i cada cop que ho menciona m’acaba dient que som un grup de “feminazis” que volem acabar amb els homes.

Però tampoc no el culpo: ell va créixer en un ambient familiar molt conservador. El meu avi va servir al bàndol franquista a la guerra Civil com a Tinent Coronel. Era un fanàtic. El 19 de juliol 1939, va ser coronat amb una medalla de reguarda; premi que es donava a tots aquells soldats que havien estat en intervencions bèl·liques. Ho sé perquè sempre l’ensenya amb orgull. Es veu que li va donar Francisco Franco en persona. A mi tot allò em repugna, però és el meu avi, és important per a ell, i he de fer veure que n’estic orgullosa.

Un cop, a la universitat, m’he vist amb en Jordi. Hem estat parlant de la situació amb el viatge; tant ell, com la Clara i com la Sofia, tenen els bitllets comprats. Al principi, li he dit que, pot ser, el millor seria que jo no hi anés, però després se m’ha acudit una idea molt millor; escapar-me.

Al arribar a casa, li he dit a la Marta el que anava a fer per al viatge. S’ha pensat que estava fent broma, però, més tard ha vist que anava completament en serio. Crec que no li ha semblat tan mala idea…

Estimo al meu pare, i molt, però no puc deixar enrere el meu somni només perquè a ell no li agradi l’idea… sé que al final m’acabarà entenent, i sinó, s’haurà d’aguantar. Això si, penso enviar-li un missatge diari com a mínim

Amb amor, Samantha

13 de març del 2020

Demà sortirà el avió. La Clara m’ha ajudat a comprar els bitllets sense que el meu pare se n’adonés. Aquest cop he fet jo mateixa la maleta, ja que si la feia la Marta com de costum, el personal sospitaria i li diria alguna cosa al meu pare.

Ja he avisat al Jordi i a la Sofia. No crec que trobi a faltar a ningú. Bé, a la Marta si. Ella m’ha ajudat a fer el meu somni possible… Me la estimo tant!

L’avió surt demà a les 6 ( hem agafat un vol molt d’hora per a que al pare no li donés temps ha reaccionar), així que m’aniré aviat a dormir.

Els meus amics no paren de preguntar si tinc por de les conseqüències que em pugui imposar el pare. La veritat és que una mica… Però si de debò vull anar a quest viatge m’he d’arriscar.

He decidit deixar el diari a casa i no endur-me’l. Soc una mica despistada, i no vull que es perdi. A més, crec que allà no el necessitaré…

Desitja’m sort, bona nit!!!

Sincerament , Samantha

Fet per: Samantha Arthur / Mar Iranzo | Premi 3r d’ESO Prosa

close

El més recent