Laura Gutierrez de Pando, Carla Torrecillas, Anna Gomez, Alvaro Palleja i Silvia Betoret
L’Ana Moyano és una dona de setenta anys nascuda a Córdova que va venir a Catalunya buscant un nou començament. Ella ha treballat al metro durant tota la vida, pel que ha vist tot tipus de persones i ha presenciat tot tipus de situacions. És una dona amb moltes ganes d’explicar les seves experiències i a qui li encanta llegir.
Què feies per entretenir-te en el teu temps lliure, sense la tecnologia que hi ha ara?
Jo el que feia en el meu temps lliure era jugar al carrer. Tampoc hi havia tants jocs com hi ha ara, però els més comuns eren la baldufa, saltar a la corda o les bales. Jo m’entretenia així, al carrer, jugant. Jugava fins a l’hora en què la meva mare em cridava, o si havia de fer algun encàrrec per als meus pares potser acabava abans. Però res més.
Vas viure en una societat que encara era molt masclista. Quin rol ocupaves a la teva família? Havies de fer-te càrrec de les tasques a casa, o tenies més llibertat per fer el que volguessis?
Jo no ocupava cap paper important a la meva casa. Jo no manava per a res. Nosaltres fèiem les coses de la casa: rentar els plats, fregar el terra, ajudar la meva mare a fer les compres. Però res més. No teníem cap treball, només que quan deia alguna cosa el meu pare, fer-ho, si et manava algún encàrrec.
Com eren les relacions de parella en aquell moment? A quina edat es començava a tenir parella?
Normalment, es començava a tenir parella als disset o divuit anys, potser als quinze. Però no podies sortir sola amb la teva parella a cap lloc, ni al cinema, ni a res. Jo vaig estar cinc anys de nuvis i mai de la vida vaig anar ni a un ball ni al cinema amb ell. Mai sols. O venia la meva àvia, o venia la meva germana amb mi. Però de sortir sense acompanyant, res, ni tampoc podia anar a cap lloc jo sola. Això no era comú.
Hi havia alguna cosa que estigués mal vista, referint-nos a les relacions? Estar soltera, l’homosexualitat…
Sí, era tot negatiu, allò era molt negatiu. La persona que havia nascut homosexual, no podia dir-ho, ni als seus pares ni a ningú, perquè estava molt mal vist. I si tenies nuvi i el deixaves, significava que ja no et casaves, perquè ja eres una dona “usada”. Era difícil tornar-te a relacionar amb una altra persona sentimentalment. Estar soltera estava mal vist també. Una dona amb vint-i-dos anys que no s’havia casat, era una solterassa ja. Per això la dona es casava amb el primer que arribava, encara que no li agradés, per no quedar-se soltera. La meva pròpia germana es va casar amb el primer que va venir, perquè tenia vint-i-cinc anys i encara no tenia parella, i jo, que era més petita, sí que en tenia, per la qual cosa, amb el primer que va arribar es va casar.
Com vas conèixer la teva parella? Encara esteu junts? Va ser una relació complicada pel que fa a la família o a la societat?
Jo vaig conèixer el meu nuvi treballant. Estava treballant de dependenta i ell va passar un dia pel davant de la botiga. Ens vam veure, però jo no podia sortir amb ell, ni portar-lo a casa, ni res d’això. De relació vam estar cinc anys, sense anar a cap lloc, perquè el meu pare no ens deixava anar a cap lloc. Ni al cinema, ni a cap ball, ni a res que no fos jugar al dominó amb ells. I em vaig casar amb ell, amb l’únic nuvi que he tingut. També l’únic marit que he tingut perquè porto cinquanta-dos anys casada amb ell.
Relacionat amb les teves filles, quin tipus d’educació els vas donar? Les vas educar de la manera que t’hagués agradat que ho fessin amb tu? El teu marit va estar d’acord?
Volia que elles estudiessin i fessin alguna cosa més que jo. Per això, els diners que guanyàvem el meu marit i jo, els invertíem en la seva educació. A mi també m’hauria agradat que em donessin l’oportunitat d’anar a escola, tot i que treballant vaig aprendre perfectament a guanyar-me la vida i em vaig espavilar molt, igual que molts altres joves que tampoc havien pogut estudiar.
T’agradava com era la societat o t’hauria agradat fer algun canvi?
M’hauria agradat fer algun canvi, ja que jo per ser nena no podia gaudir d’una bicicleta com el meu germà, i si no m’agradava cosir, em castigaven perquè no volia cosir ni fer “coses de nena”. Els nens tenien totes les oportunitats del món, però les nenes no, les nenes només podien casar-se, cuidar el marit i cuidar els fills, i no opinar de res. Naturalment, m’hauria agradat haver sortit amb el meu actual marit sense el consentiment de la meva família, de fet un dia vaig agafar un disgust quan ell va sortir del servei militar i havíem quedat per anar al cinema, però el meu pare ens va castigar als dos i el va fer tornar a casa seva. No vam poder anar mai més i des d’aquell moment no em vaig atrevir a enfrontar-me al meu pare ni preguntar-li per què no m’hi deixava anar.
En aquell moment, una dona treballant fora de casa no era habitual. Tu vas seguir el rol de dona de casa, o vas deixar enrere els estereotips i vas treballar d’alguna altra cosa?
Vaig treballar tota la meva vida, fins que em vaig jubilar amb fills i casada. Des dels tretze anys que vaig començar a treballar, mai vaig parar. Sempre vaig treballar, com he dit abans, mentre tenia les meves filles. Vaig passar tota de la meva vida treballant en el servei públic de ferrocarrils. També vaig tenir diferents treballs, però principalment, vaig estar quaranta-dos anys en aquest àmbit abans de jubilar-me.
Com va ser la teva vida treballant allà? Vas sentir alguna discriminació a l’hora de treballar? T’importava gaire l’opinió dels altres?
No, no em van importar les opinions dels altres. Jo tenia una idea fixa, volia treballar i valer-me per mi mateixa, estigués casada o estigués separada. En el treball tampoc vaig sentir cap mena de discriminació, perquè en els serveis públics hi treballaven tant dones com homes des de sempre, i tenien el mateix sou. Tot i això, en altres treballs sí que hi havia desigualtat. A la meva feina hi havia diverses categories, com la de motorista, que guanyava més que jo, que només em dedicava a ser taquillera. Tot i això, les dones que estaven en la mateixa categoria que els homes cobraven el mateix que ells.
Quan vaig estar embarassada també treballava. La seguretat social et cobria una baixa de quinze dies abans de donar a llum i quinze dies després. Quan va arribar el moment, jo vaig agafar els meus quinze dies i quan vaig tenir la meva nena, als quinze dies em vaig anar a treballar. No li podia donar el pit perquè no podia portar la meva filla al treball, per la qual cosa el metge em va dir que no feia falta que li donés el pit, que l’acostumés al biberó.
Ja que vas viure l’ambient del transport, com era aquest en aquell moment? Era molt diferent de l’actual? Quin tipus de gent acostumaves a veure? Era més segur que ara?
En els meus temps del treball el que més ens agradava era la seguretat d’anar a treballar a qualsevol hora del dia, no teníem por. En canvi, avui en dia estem tots amb aquesta por de trobar gent estranya i inadequada. No hi havia tantes festes a la nit i això també influïa molt. Jo veia a gent que anava a treballar, al contrari que ara. Actualment, al transport públic es veu més gent en males condicions que no pas persones que van a treballar. Suposo que això succeeix perquè ara tothom va en cotxe. Abans no hi havia tants cotxes, i jo anava caminant a Fabra i Puig, que és on treballava, i no tenia por.
Comparant la teva generació amb l’actual, trobes que ha evolucionat? En quina et sents més còmoda? Canviaries una cosa?
Em sento més còmoda amb alguns aspectes de la societat actual però en d’altres no, com el tema de la seguretat, que abans n’hi havia més, i ara hi ha més delinqüència. Canviaria una mica l’educació de les persones, que es comportessin correctament quan transiten pel carrer o van a treballar.
Respecte a les relacions, crec que han evolucionat bastant. La dona ja té més llibertat de dir i fer el que pensa i el que vol. Ara no és com abans, que t’havies de casar amb qui et deien els teus pares. Ara la persona tria, ha de triar. A part d’això, la dona abans depenia de l’home, abans no treballava. Quan els fills havien d’anar d’excursió o de viatge amb el col·legi, el que signava l’autorització havia de ser l’home, jo no podia signar. Tot això ho hem guanyat, és un avantatge que tenim ara. Si jo ara em separo del meu marit, puc dirigir-me a les meves filles com em vingui de gust. Això abans no existia. Jo des de petita he estat en contra de les lleis que hi havia llavors, volia poder treballar, que no m’hagués de manar ningú. No volia que cap persona hagués de donar-me de menjar, dependre d’ella, per la qual cosa amb tretze anys jo ja guanyava més que el meu pare. Jo, els meus germans no. A part d’això, jo havia vist com el meu pare tirava plats al cap a la meva mare, i tenia por, per tant, si volia sortir amb la meva parella i el meu pare em deia que no, jo no anava. Amb l’homosexualitat també hem avançat molt, i em sembla molt bé, perquè un no pot triar com neix. Jo no hi veig res malament. L’amor no té sexe, és amor, de veritat. Llavors tant li fa que estimis una persona que una altra. El cor és cec i sord, però mai equivoca els seus camins.
