La veïna de la població del Maresme assegura que troba a faltar la calma i la calidesa del poble d’abans, però també aprecia el canvi de poble a ciutat
Firmat per Marc Cortinat, Mar Iranzo, Martí Bigordà i Rubén Bermejo
La gent canvia, els sentiments canvien, els paisatges canvien, i com a conseqüència, els pobles i ciutats també canvien. Barcelona, Tarragona, Nova York o Sydney són clars exemples de com els anys poden afectar a una polis. Però no anem tant lluny i centrem-nos en una població encara més propera, Premià de Mar, un dels principals pobles de costa del territori del Maresme. Per conèixer l’evolució d’aquest municipi de poble a ciutat parlarem amb Pilar Iranzo, veïna de la vil·la des de ben petita.
Com va arribar la teva família a Premià?
Jo soc filla de mare de Pontevedra, a Galícia i pare premianenc de tota la vida. La família de la meva àvia paterna és tota d’aquí. De fet visc a la mateixa casa on va nèixer el meu pare i els meus tiets. Era de la meva àvia i la seva família, però vaig acabar heredant-la jo. Vaig passar la infància a Barcelona, però venia tots els estius al poble per a veure a la meva àvia i passava el mes de juliol gaudint de les seves festes majors.
“El poble abans era molt maco, petit i artesanal”
PILAR IRANZO, VEÏNA DE PREMIÀ DE TOTA LA VIDA
Com era el poble quan tu eres petita?
Era molt maco. Tenia una platja preciosa. El Casc Antic (la part que jo més coneixia) era molt bonic. A partir del que avui es la Gran Vía eren tot camps i llocs de conreu per a pagesos. Era un poble tant pesquer com agrícola amb un encant molt especial.
Recordes algún edifici, carrer, o botiga pel que passaves molt que ara ja no està?
A la Plaça de l’Ajuntament hi havia una pastisseria anomenada Cal Petit. Cada cop que hi havia una festa important, veniem a comprar-hi dolços. S’acabaven molt ràpid, sempre tenien èxit. Ara han cambiat de propietaris i ja no és el que era abans.
També hi ha la merceria Can Francisquet, al carrer St. Antòni, a prop de Cal Petit. Cada cop que havia de comprar alguna cosa per a cosir, hi anava amb la meva mare. Tenien botons, agulles, fil, teles, etc.
El que ara són els bars de la plaça de l’ajuntament, abans era el mercat municipal. Estava obert cada dia, i s’hi podia comprar de tot; peix, carn, verdura fresca, fruita, fruits secs… Tots anàvem a comprar allà. Allò si que era un ambient de poble.
Una de les coses que més ha canviat ha estat la platja. Abans la platja era enorme. La gent anava allà a veure als nois joves i no tant joves jugar a futbol. Ara en canvi tenim una molt poca sorra. Abans hi havia casetes públiques per a deixar les teves pertinences. Hi havia tres files de para-sols enormes fixes fets de fusta i palla. I des de l’última fila fins a la vorera hi havia encara uns metre per a caminar. Podem dir que la platja en aquells temps era quatre cops més gran.
L’estació tampoc segueix com abans. Al contrari que ara, era un edifici de pedra, antic, com el que es veu a les pel·lícules.
Abans Premià era un poble per a estiuejar. Ara només és una ciutat dormitori sense interés cultural. La gent de Barcelona venia als estius per a gaudir dels paisatges i l’ambient de poble. Actualment no queda ni una cosa ni l’altra.
Hi ha algún carrer, edifici o botiga a Premià de Mar que s’hagi mantingut igual o semblant?
El carrer St. Cristòfol, al que visc jo. Sempre s’ha mantingut igual, i espero que axí segueixi.
El Patronat, el teatre del poble tampoc no ha cambiat. La façana segueix com quan jo era petita, amb els colors i les formes de sempre.
Ni l’escola de monges ni La Salle han patit grans cambis en els últims anys. Exceptuant el relativament nou edifici d’Infantil que ha afegit a les seves instal lacions aquest últim colegi.
Quines eren les fronteres del poble abans?
La Gran Via era un frontera, tirant cap al camí del mig, on després venia Premià de Dalt. La platja, òbviament n’era un altre. Després de la escola la Salle, hi havia algún camp i arribava El Masnou. La platja de l’Ona era l’última frontera. Després d’allò, només quedava Vilassar de Mar.
Com eren abans les festes majors del municipi?
Duraven tres dies de cada juliol. Recordo que m’encantaven. Hi anava cada estiu des de que tenia cinc anys. A la plaça nova hi havia un envelat, com si fos una carpa de circ. S’hi posaven cadires i grades o palcos (més cars que les cadires) per a que la gent pogués veure la pista, i al centre una gran pista de ball. Tothom que volia podia ballar. Ho fèiem entre amigues, i si algun noi ens treia a ballar encara millor. Ens ho passàvem pipa. El dia 10, el dia de ST. Cristòfol (patró del poble) hi havia un gran ofici a la parròquia. Hi anaven totes les autoritats i es feia una misa.
A més hi havia un concurs eqüestre al camp de futbol. Aquella mateixa nit els guanyadors del premi organitzaven un gran ball aristocràtic per als genets.
“Trobo a faltar la tranquil·litat d’abans”
PILAR IRANZO, VEÏNA DE PREMIÀ DE TOTA LA VIDA
Què trobes a faltar de quan eres més jove?
Recordo que cada diumenge hi havia balls al edifici Bellamar. Tothom hi anava hi ens ho passàvem pipa. Abans l’ambient era molt més tranquil. No hi havia problemes per a aparcar. Era molt més net. Trobo que les festes majors eren més maques abans que ara. Les amigues que em venien a veure a l’estiu ja no hi son en vida, i les trobo molt a faltar. Però de qualsevol manera estic molt contenta de viure a Premià i de tenir a tots els fills i nets al poble. El que més greu em sap es que quasi no hi hagi platja.
Quin ambient es vivia a Premià durant l’època franquista?
L’ambient era bastant normal. Sempre vaig parlar en català amb la meva família, sense comptar amb la meva mare, que era gallega i no l’entenia gaire. A l’escola havíem de parlar en castellà. En aquella època, jo encara no havia nascut, però durant la guerra l’església va ser bombardejada, i reconstruïda. Van haver remodelación interiors, però mai vaig arribar a veure un canvi estructural perquè ja l’havien fet abans de que jo tingués memòria.
Quan va començar l’expansió? Vas notar-la gaire? Com va afectar a la teva família?
Tot va anar molt poc a poc i deixant-se notar. Primer un bloc de pisos, després un altre, dos més, fins que va acabar agrandant-se fins com està ara.
